TONI PRAT POETA VISUAL y su libro : "ELOCUENCIAS"
Artículo en tres idiomas: Castellano, CatalÀ e Inglés

La poesia visual para mi, no es nada más que poesia… y poesia para a mi, es aquello que tiene la capacitat de conmover el consciente y el inconsciente de las personas, que remueve las emociones y las convicciones y que sorprende con su elocuencia abstracta y exquisita…
Toni Prat

“ELOCUENCIAS"

Una de mis mayores satisfacciones ha sido siempre la comunicación. Poder hacer llegar a otra persona, aquello que tú percibes, tal cual. Poder transmitir como tú quieres aquello que pretendes que le llegue ha sido siempre mi deseo más preciado.

A causa de la dificultad de esta tarea, creo que la humanidad ha ido inventando lenguajes. A uno de ellos se le ha llamado música; a otros, poesía, escultura, pintura, narrativa, fotografía, cine y tantos otros menos utilizados, quizás, pero tan válidos como estos.

He querido jugar un poco con todas las artes –lenguajes- que he podido y que al mismo tiempo me han gustado. Soy consciente de que cuando “tocas tantas teclas” no te puedes parar demasiado en la técnica. Y esto es lo que he hecho siempre cuando he creído que ésta no era especialmente esencial para comunicar el concepto que aspiraba transmitir.

Me he peleado intensamente con la concreción y la relatividad. He de confesar que no he llegado a nada en concreto sobre la concreción y sí a la reflexión de que la relatividad parece relativa. Lo que quiere decir que vivo o creo vivir en un eclecticismo ideológico constante.

Esta manera de pensar fue la que me empujó al mundo de la poesía visual, en la cual se concreta bien poco y en cambio se relativiza buena parte. Encontré que era una forma de expresarme en la que el receptor podía ser que se identificase conmigo y que entendiera el mismo mensaje o que entendiera un mensaje diferente y se identificara también conmigo o que no se identificara conmigo y entendiera su propio mensaje o también desgraciadamente, -ni una cosa ni la otra-, que no encontrara ningún mensaje, ni siquiera se identificara conmigo (posibilidad habitual en el mundo de la interpretación).

Queda claro que para mí lo importante ha sido y es crear mensaje, ya que lo considero el umbral de toda posible comunicación.
En esta recopilación de pretendidas “elocuencias” no verbales he querido opinar sobre temas lo suficientemente fundamentales en la vida como para no escatimarles tiempo. Cada página ha sido sopesada y sopesada para que llegue a vosotros nítida y sin “paja”. Me gustaría crear un diálogo con quien se fije en estos poemas, tan rico y profundo como un pozo sin fondo, no solo por mi pericia, sino por la complicidad y aportación, en todo momento, del interlocutor.
Ojalá todo lo que os quiero decir os lo pudiera transmitir...

Toni Prat

ELOQÜÈNCIES

Una de les satisfaccions més grans, per a mi, ha estat sempre la comunicació. Poder fer arribar a una altra persona allò que tu perceps talment, poder transmetre allò que pretens que li arribi com tu vols, mai no ha deixat de ser el meu desig més preuat.

A causa de la dificultat d’aquesta tasca, crec que la humanitat s’ha anat inventant llenguatges. De l’un, n’hem dit música, dels altres poesia, escultura, pintura, narrativa, fotografia, cinema, i tants d’altres menys esmerçats, potser, però tan vàlids com aquests.

Jo he volgut jugar una mica amb totes les arts –llenguatges- que he pogut i que al mateix temps m’han agradat. Sóc conscient que quan “toques tantes tecles” no et pots parar gaire en la tècnica, i això és el que he anat fent sempre que he cregut que no era especialment essencial per comunicar el concepte que aspirava transmetre.

M’he barallat aferrissadament amb la concreció i amb la relativitat. He de confessar que no n’he tret gaire res en concret, de la concreció, i sí de la reflexió que la relativitat sembla relativa. Això vol dir que visc o crec viure en un eclecticisme ideològic constant.

Aquesta manera de pensar fou la que em va empènyer al món de la poesia visual, en què es concreta ben poc i es relativitza una bona part. Vaig trobar que era una forma d’expressió , en què el receptor podia ser que s’identifiqués amb tu i que entengués el mateix missatge o que entengués un missatge diferent i s’identifiqués també amb tu o que no s’identifiqués amb tu i entengués el seu missatge o també, malauradament –ni una cosa ni l’altra-, que no hi trobés cap missatge, ni tans sols que s’identifiqués amb tu (possibilitat habitual en el món de la interpretació).

És clar que, per a mi, l’important ha estat i és crear missatge, ja que el considero el llindar d’una possible comunicació.
En aquest recull de preteses “eloqüències” no verbals, he volgut opinar sobre coses prou fonamentals a la vida com per no escatimar-hi el temps. Cada pàgina ha estat sospesada i sospesada perquè arribés ben nítida i sense “palla” a davant vostre. M’agradaria crear un diàleg amb qui s’ho miri, tan ric i profund, com un pou sense fons, no solament per perícia meva, sinó amb la complicitat i l’aportació, a cada moment, de l’interlocutor.
Tant de bo que tot el que us vull dir us ho pogués transmetre...

Toni Prat

“ELOQUENCES”

One of the greatest sources of satisfaction for me has always been communication. Getting across my exact viewpoint to another person, transmitting what I want them to understand, just as I intend, has always been my greatest wish.

Given how difficult this is, I think humanity gradually developed languages. We called one of them music and others poetry, sculptural art, painting, narrative, photography and cinema, in addition to numerous other languages that are perhaps less widely used but equally valid.

I wanted to play around with all the arts (languages) that I could and that I like. I realize that when “you are the Jack of all trades”, you can’t concentrate much on technique, so that has been my philosophy whenever technique has not seemed particularly crucial in getting across the concept that I wanted to transmit.

I have struggled bitterly with the notions of specificity and relativity. I must confess that I have got nothing much out of specificity but I have, on the other hand, from reflecting on the fact that relativity seems relative. That means that I live or I think I live in a state of constant ideological eclecticism.

That way of thinking was what pushed me toward the world of visual poetry, where there is little specifying and much relativizing. I found that it was a form of expression in which the spectator might identify with you and understand the same message, understand a different one but identify with you, not identify with you but understand the message, or unfortunately - neither one thing nor the other - not find any message there and not even identify with you (a common possibility in the world of the arts).
Clearly, for me, what has been and still is important is the creation of a message, since I consider it to be the gateway to possible communication.

In this collection of intended non-verbal “eloquences”, I wanted to put forward my opinion on things that are sufficiently fundamental in life for us to spare time on them. Each page has been carefully thought out so that it comes across clearly with no sense of the superfluous. I want to enter into dialogue with the person looking at it: a dialogue as rich and profound as a bottomless well, not just through my own skill but with the aid and contributions, at all times, of the spectator.
I hope I can get across everything I wish to say to you…..

Toni Prat

Prólogo del libro Elocuancias
Pròleg d'Eloqüències
Pròleg del llibre Eloqüències

LA PARADOJA

La mirada que dirigimos a los objetos, a las relaciones entre ellos, a la relación que mantienen con nosotros y la que mantenemos entre nosotros mismos se va desafilando con el contacto diario, va perdiendo agudeza y acaba siendo tan superficial que ya no sabemos ver la riqueza del entorno, de los objetos y las personas y la riqueza de las relaciones que establecen. Entonces surge el poeta de detrás de la cortina y nos muestra la figura que hay “entre” los objetos, nos muestra el negativo y nos hace ver que aquí mismo, en nuestra rutina cotidiana, hay otro mundo inobservado, y la realidad vuelve a ganar intensidad, color, y nos parece toda nueva, como acabada de desempaquetar. Pero el poeta insiste y nos muestra no solamente la parte que acostumbra a permanecer invisible porque mantenemos la atención en la figura y no en el fondo, sino que además nos enseña el diálogo que las figuras establecen entre ellas y de esta manera nos damos cuenta de que hay más cosas entre el cielo y la tierra de las que habíamos soñado. Nos damos cuenta de que estamos aprendiendo a mirar de otra manera, que aprendemos a ver la rica complejidad de nuestro entorno, la curiosa fantasía de las cosas en relación, de los objetos en contacto, la diversión de la paradoja, la sonrisa de la vida cotidiana. Sin estridencias, sin despropósitos, con unas pocas imágenes en contacto, el poeta nos muestra otra mirada posible sobre nuestro entorno aparentemente más que conocido, pero que es, en definitiva, una fuente inagotable de sorpresas, de ingenio y de jocosidad. Y finalmente estamos nosotros, con nuestra mirada, nuestra actividad, nuestras relaciones, nuestros contactos. Nosotros como sujetos y como objetos, como intérpretes y como espectadores, como poetas y como personajes, como figuras de un juego cósmico y como jugadores que ríen y que compiten con toda la seriedad, como si todo ello fuera serio.Es entonces cuando vemos que la realidad, aparentemente tan ajena, la hacemos nosotros. Nos damos cuenta de que nuestra mirada es la realidad.

MIQUEL TUNEU

La paradoxa

La mirada que adrecem als objectes, a les relacions entre ells, a la relació que mantenen amb nosaltres i la que mantenim entre nosaltres mateixos es va esmussant amb el contacte diari, va perdent agudesa i acaba essent tan superficial que ja no sabem veure la riquesa de l'entorn, dels objectes i les persones i la riquesa de les relacions que estableixen. Aleshores surt el poeta de darrere la cortina i ens mostra la figura que hi ha "entre" els objectes, ens mostra el negatiu i ens fa adonar que aquí mateix, en la nostra rutina quotidiana, hi ha un altre món inobservat, i la realitat torna a guanyar intensitat, color, i ens sembla tota nova, acabada de desempaquetar. Però el poeta insisteix i ens mostra no solament la part que acostuma a romandre invisible perquè mantenim l'atenció en la figura i no en el fons, sinó que a més ens ensenya el diàleg que les figures estableixen entre elles. D’aquesta manera ens adonem que hi ha més coses entre el cel i la terra de les que havíem somiat. I ens adonem que estem aprenent a mirar d'una altra manera, que aprenem a veure la rica complexitat del nostre entorn, la curiosa fantasia de les coses en relació, dels objectes en contacte, la diversió de la paradoxa, el somriure de la vida quotidiana. Sense estridències, sense estirabots, amb unes poques imatges en contacte, el poeta ens mostra una altra mirada possible sobre el nostre entorn, aparentment més que conegut, però que és, en definitiva, una font inesgotable de sorpreses, d'enginy i de jocositat.I finalment hi som nosaltres, amb la nostra mirada, la nostra activitat, les nostres relacions, els nostres contactes. Nosaltres, com a subjectes i com a objectes, com a intèrprets i com a espectadors, com a poetes i com a personatges, com a figures d'un joc còsmic i com a jugadors que riuen i que competeixen amb tota la seriositat, com si tot plegat fos seriós. Aleshores veiem que la realitat, aparentment tan aliena, la fem nosaltres. Ens adonem que la nostra mirada és la realitat.

MIQUEL TUNEU

THE PARADOX

Our perception of objects, their interrelations, their relationship with us, and our own interrelations gradually fades with daily contact, losing its sharp resolution and finally becoming so superficial that we are no longer able to perceive the richness of our surroundings, objects or people or the richness of relations that are forged. Then the poet emerges from behind the curtain, showing us the figure “amid” those objects, showing us the negative, and making us realize that right here, in everyday routine, another unobserved world lies concealed. And once again reality regains its intensity and colour, and everything seems new and newly unwrapped to us.The poet persists, however. Not only does he show us the normally invisible part so that our attention remains focused on the figure and not the background, but also the dialogue that emerges among the figures. In this way we realize that there are more things between the sky and the earth than we had ever dreamt of. And we realize that we are learning a new form of perception, that we are learning to see the rich complexity of our surroundings, the strange fantasy of interrelated things and linked objects, the entertaining side to a paradox, the fun of everyday life. With no sense of garishness or incongruency but, instead, with a few linked images, the poet shows us another potential way of looking at our more than familiar surroundings: in short, a way that is an endless source of surprises, ingenuity and entertainment. And, in the end, there we are too, with our perceptions, our activities, our relations and our links: as subjects, objects, actors, spectators, poets, characters, figures in a cosmic game, players who laugh and who compete with total seriousness, as if everything were serious. Then we understand that it is we who create that so apparently alien reality. We realize that our perception is reality.

LA PARADOXA

La mirada que adrecem als objectes, a les relacions entre ells, a la relació que mantenen amb nosaltres i la que mantenim entre nosaltres mateixos es va esmussant amb el contacte diari, va perdent agudesa i acaba essent tan superficial que ja no sabem veure la riquesa de l'entorn, dels objectes i les persones i la riquesa de les relacions que estableixen.
Aleshores surt el poeta de darrere la cortina i ens mostra la figura que hi ha "entre" els objectes, ens mostra el negatiu i ens fa adonar que aquí mateix, en la nostra rutina quotidiana, hi ha un altre món inobservat, i la realitat torna a guanyar intensitat, color, i ens sembla tota nova, acabada de desempaquetar. Però el poeta insisteix i ens mostra no solament la part que acostuma a romandre invisible perquè mantenim l'atenció en la figura i no en el fons, sinó que a més ens ensenya el diàleg que les figures estableixen entre elles. D’aquesta manera ens adonem que hi ha més coses entre el cel i la terra de les que havíem somiat. I ens adonem que estem aprenent a mirar d'una altra manera, que aprenem a veure la rica complexitat del nostre entorn, la curiosa fantasia de les coses en relació, dels objectes en contacte, la diversió de la paradoxa, el somriure de la vida quotidiana.

MIQUEL TUNEU

Las analogias sensibles

Hace relativamente poco tiempo que Toni Prat inició su camino por la poesía visual con su libro “Eloqüències” (2008). Antes se había movido en el mundo de la escultura pero llegó un momento en el que se lanzó de pleno a la poesía visual con el firme convencimiento de que ésta podía ser una buena vía para comunicarse. Así ya lo había indicado Joan Brossa: “El poema visual no es ni dibujo ni pintura, sino un servicio a la comunicación”.

Toni Prat es un buen seguidor de la manera que Brossa tenía de ver las cosas y él es su modelo para construir objetos poéticos. La técnica que Toni Prat utiliza es la del *fotomontaje o la fotografía de composición de objetos poéticos. De hecho, se trata de uno de los recursos más utilizados por los poetas visuales de los últimos tiempos, en los que se sigue fundamentalmente el método del collage, aunque éste sea virtual. La generalización hoy en día de los programas informáticos de manipulación de imagen ha abierto muchas posibilidades a este tipo de collage. Se trata de una técnica que aleja el poema de la escritura, pero que igualmente juega con la yuxtaposición de materiales heterogéneos.

Los objetos utilizados por Prat son muy diversos. Predominan los artificiales por encima de los naturales, sin que estos últimos queden al margen. Incluso encontramos la rosa, tan cantada y a la vez vilipendiada por los poetas (recordemos “la puta rosa” del poema “La rosa” de Josep Palau i Fabre de 1949), en una particular metamorfosis en que el tallo se ha convertido en un alambre. Puede ser tan peligrosa como un mal poema. Sin embargo, la imagen va más allá: el contraste de la delicadeza de la flor con la frialdad y crueldad del alambre produce una belleza extraña. Es el efecto poético que, como ya había dicho Lautréamont, produce el aparejamiento de cosas totalmente alejadas («bello como el encuentro fortuito, sobre una mesa de disección de una máquina de coser y un paraguas») y que configuró uno de los rasgos más distintivos del irracionalismo surrealista: la conjunción de realidades inconexas, dislocadas o incluso contradictorias. Pero Toni Prat se sitúa en otro espacio: en el del paso que dio Brossa en “la búsqueda de un nuevo terreno entre lo visual y lo semántico”. Detrás de los objetos del poeta de Vic está a menudo el juego de palabras que produce una sonrisa al espectador, estimulado ya sea por un efecto poético (la luciérnaga encima de la bombilla) o bien por un efecto mordaz (el micrófono montado sobre el sifón de una cañería de desagüe).

La magia del assemblage llega a veces a la distorsión, a la inutilidad absoluta del objeto resultante. Es el caso de los relojes inútiles. ¿Dónde queda en estos ejemplos la pretensión humana de controlar el tiempo? Vivimos rodeados de grandes inventos que nos han dado una aparente seguridad en nuestro devenir temporal, pero que, de manera imprevista, pueden transformar la pretendida tranquilidad en un interrogante absurdo, como por ejemplo el enchufe autoenchufado.

Es “la diversión de la paradoja...” Una paradoja que surge de la sorpresa del comportamiento inusual de los objetos. ¿Está todo tan claro como nos pensamos? ¿Cuál es la función del objeto cotidiano? Toni Prat nos ofrece una mirada perturbadora sobre las cosas que tenemos cerca y pone a nuestro pequeño mundo boca abajo mediante las analogías sensibles que establece. Esto nos induce a pensar, nos interroga, nos sorprende... dentro de una atmósfera permanente de buen humor. Un buen ejemplo de aquello que puede proporcionar la poesía visual de los tiempos actuales. Un título perfecto para esta “puça” poética.

Glòria Bordons
Barcelona, marzo de 2011

1 “Projecte per a un poema visual en tres temps” (9-1-1984). Publicado por Anafil. Barcelona: Edicions 62, 1987p. 184-1851
2 Discurso pronunciado en los Jocs Florals de Barcelona de 1985. Publicado por El País (20-5-1985) i por Anafil. Op. cit., p. 200-206.

Les analogies sensibles

Fa poc temps relativament que Toni Prat va iniciar el seu camí per la poesia visual amb el llibre Eloqüències (2008). Abans s’havia mogut en l’escultura però va arribar un moment en què es llançà de ple a la poesia visual amb el ferm convenciment que aquesta podia ser una bona via per comunicar-se. Ja ho havia indicat així Joan Brossa: “El poema visual no és ni dibuix ni pintura, sinó un servei a la comunicació”i.
Toni Prat és un bon seguidor de la manera de veure les coses de Brossa i aquest és el seu model per construir objectes poètics. La tècnica que utilitza és la del fotomuntatge o la fotografia de muntatge d’objectes poètics. De fet, es tracta d’un dels recursos més utilitzats pels poetes visuals de les darreres fornades, en què se segueix fonamentalment el mètode del collage, encara que sigui virtual. La generalització avui dia dels estris informàtics de manipulació d’imatge ha obert moltes possibilitats a aquest tipus de collage. Es tracta d’una tècnica que allunya el poema de l’escriptura, però que juga igualment amb la juxtaposició de materials heterogenis.

Els objectes utilitzats per Prat són molt diversos. Hi predominen els artificials per sobre dels naturals, sense que aquests darrers, però, quedin al marge. Fins i tot trobem la rosa, tan cantada i alhora vilipendiada pels poetes (recordem “la puta rosa” del poema “La rosa” de Josep Palau i Fabre de 1949), en una particular metamorfosi en què la tija s’ha convertit en un filferro espinós. Pot ser tan perillosa, doncs, com un mal poema. No obstant això, la imatge va més enllà: el contrast de la delicadesa de la flor amb la fredor i crueltat del filferro espinós produeix una bellesa estranya. És l’efecte poètic que, com ja havia dit Lautréamont, produeix l’aparellament de coses totalment allunyades («bell com la trobada fortuïta, sobre una taula de dissecció d'una màquina de cosir i un paraigua») i que configurà un dels trets més distintius de l'irracionalisme surrealista: la conjunció de realitats inconnexes, dislocades o fins i tot contradictòries. Però Toni Prat se situa en un altre espai: en el pas que donà Brossa en “la recerca d’un nou terreny entre allò visual i allò semàntic”ii. Al darrere dels objectes del poeta vigatà hi ha tot sovint el joc de paraules que produeix un somriure a l’espectador, estimulat o bé per un efecte poètic (la cuca de llum damunt la bombeta) o bé per un efecte mordaç (el micròfon muntat sobre el sifó d’una canonada de desguàs".

La màgia de l’assemblage arriba de vegades a la distorsió, a la inutilitat absoluta de l’objecte resultant. És el cas dels rellotges inútils. On queda en aquests exemples la pretensió humana de controlar el temps? Vivim rodejats de grans invents que ens han donat una aparent seguretat en el nostre esdevenir temporal, però que, de manera imprevista, poden transformar la pretesa tranquil·litat en un interrogant absurd, com ara l’endoll autoendollat.

És “la diversió de la paradoxa...” Una paradoxa que sorgeix de la sorpresa del comportament inusual dels objectes. És tot tan clar com ens pensem? Quina és la funció de l’objecte quotidià? Toni Prat ens ofereix una mirada pertorbadora sobre les coses que tenim al costat i ens posa el nostre petit món de cap per avall mitjançant les analogies sensibles que estableix. Això ens fa pensar, ens interroga, ens sorprèn... dins d’una atmosfera permanent de bon humor. Un bon exemple d’allò que pot proporcionar la poesia visual dels temps actuals. Un títol perfecte, doncs, per a aquesta puça poètica.

Glòria Bordons
Barcelona, març de 2011

1 “Projecte per a un poema visual en tres temps” (9-1-1984). Publicat a Anafil. Barcelona: Edicions 62, 1987p. 184-185
2 Discurs pronunciat en els Jocs Florals de Barcelona de 1985. Publicat a El País (20-5-1985) i a Anafil. Op. cit., p. 200-206.

Para saber más del autor:

http://www.poemesvisuals.com/

http://eroticopoemes.blogspot.com.es/

http://vimeo.com/5127554